El Timbaler del Bruc

El fet històric del qual parteix aquesta coneguda llegenda és la derrota de les tropes franceses manades pel General Schwartz el 6 i el 14 de juny de 1808 davant les tropes de sometents dels pobles veïns i soldats regulars. Va ser la primera derrota patida per les tropes franceses.

Els inicis del segle XIX ens porten de seguida el record de la Guerra del Francès, una guerra de la qual que va produir-se com a conseqüència de la invasió de les tropes napoleòniques. Malgrat les mesures que els invasors van adoptar per treure’s els catalans, la veritat és que la nostre terra va mostrar-se irreductible enfront de Napoleó, de les seves tropes i dels seus funcionaris.

Hi havia una agitació popular i un malestar que, si bé s’explicava en bona part del fervor patriòtic i religiós que havia engendrat la invasió francesa, la veritat és que anava prenent al mateix temps un sentit d’oberta oposició als nobles i al govern legalment constituït. Molts dels obrers sense feina que vaguejaven per les viles s’enrolaren en terços voluntaris formats per lluitar contra el francès. Els voluntaris cobraven una pesseta, el pa i la vestimenta, i els que eren ferits percebien cinc rals: no guanyaven pas més els qui feien la feina..

Són les dues cèlebres batalles del Bruc, de les quals una és la llegenda del timbaler del Bruc. En realitat és només això, una llegenda que ens explica que les tropes franceses van haver de recular perquè, en sentir el repic del timbal d’un minyó, engrandit per l’eco de les muntanyes, van creure que els catalans disposaven d’un gros exèrcit.

El jove Isidre Llussà, nascut a Santpedor, descansava a peu d'unes roques juntament amb els seus companys de sometent quan la caiguda d'unes pedres van fer sonar el seu tambor. Aquest fet els va fer sospitar de la presència de francesos i ràpidament els van poder sorprendre per la reraguarda. Les tropes franceses, que es dirigien a Manresa, van abandonar a corre-cuita la muntanya sorpresos per la presència dels catalans i sobretot pel soroll del timbal tocat per l'Isidre i amplificat per l'eco de la muntanya.

Les victòries del Bruc van aixecar molt els ànims i van provocar un ambient autènticament revolucionari, que es traduí en la persecució d’alguns representants dels governs locals de la zona.

Els guerrillers de les Barraques

Els Guerrillers de les Barraques foren dos germans que visqueren durant el segle XIX i principis del XX. En aquesta època es va produí la Revolució Liberal a la península, la qual es basava en acumular tot el poder a una nova classe de propietaris terratinents i financers, sorgida de la noblesa i la burgesia. Així, en un context de violència, crisi i fam, degut a les Guerres Carlines ( la primera del 1833 al 1839, i la segona del 1846 al 1849) no és estrany que aparegui una oposició popular i que doni lloc a diverses revoltes que donaren origen al republicanisme.

Els Guerrillers de les Barraques s’anomenaven Vicenç i Joan Martí i Torres, més coneguts popularment com “El noi de la Barraqueta” i “El xic de la Barraqueta” respectivament. Eren guerrillers d’ideologia republicana, fills d’hostalers de Castellbisbal.

En Vicenç, el germà major, nasqué el 1830, i en Joan 4 anys més tard. En Vicenç, amb 17 anys començà ha lluitar contra els carlins (partidaris de l’Antic Règim absolutista) i l’any següent, el 1848, intervingué en el Moviment dels Matiners (nom amb que es coneix la Segona Guerra Carlina i que ha Catalunya fou molt important) i fou condemnat a mort. Va fugir cap a França i un cop indultat tornà, una mica abans de la revolució de 1854. El 1856 va dirigir a Gràcia un escamot per resistir a les forces del general Zapatero i per oposar-se al cop del general O’Donnell contra el govern d'Espartero. El general Leopoldo O’Donnell liderava el grup Unió Liberal, pertanyent al sector moderat que feia augmentar cada vegada més el descontentament popular davant la tendència autoritària i també al fet d’haver arribat al poder a través d’un pronunciament. En aquella ocasió, aconseguí fugir però el 1857, fou detingut i empresonat.

El 1866 va ser un any dur, s’inicià amb una crisi financera, males collites i com a conseqüència la fam al poble. A tot això, si podria sumar la repressió que es vivia dia a dia i l’alternança de poders entre moderats i unionistes (Isabel II) que pel cas, tots dos governs eren similars si bé no el mateix. El poble, cansat de tanta tensió i corrupció al govern, troba dues úniques solucions, el silenci o la revolta... El juny de 1866 l’oposició s’organitzà, s’uniren en una mateixa lluita els progressistes i els republicans en contra Isabel II. Aquest alçament protagonitzat pel general Prim veié com a resultat la fugida a l’exili de la monarquia. Vicenç que va intervenir en els alçaments, el 10 d’agost de 1866 d’aquell mateix any fou assassinat per un Guardia Civil. La seva mort, assassinat quant es trobava malalt i indefens, el convertí en heroi republicà i fou popularitzat per mitjà de diferents auques.

El seu germà menor, en Joan, començà ha participà a la resistència republicana a partir de 1866 en les accions guerrilleres contra el govern d’Isabel II i assolí especial renom en intentar salvar al seu germà. En Joan quedà marcat per la mort del seu germà i un parell d’anys més tard, complint el jurament de venjança que havia fet, matava a trets en una estació de Sarrià ( Barcelona), el Guardia Civil que l’havia assassinat. Durant la primera República s'involucrà més en la lluita i manà el primer batalló de francs que actuà contra els carlins a la zona de Mollet, Caldes i Berga. Entre el 9 i el 12 de gener de 1874, es feu fort amb una partida de voluntaris republicans a Sarrià, per tal de resistir a la instauració del règim del general Serrano, aquest però, va il·legalitzar els republicans federals i els sindicats obrers, i encetà una dura repressió contra tots aquells moviments que anaven en contra els borbons.. El republicanisme va patir, d’entrada una duríssima repressió. L’enfonsament de la I República va abocar a la divisió del republicans que van intentar entrar en el joc de partits polítics. Així, el 1893 es fundava la Unió Republicana, on Joan s’hi incorporava elegit diputat a Corts per Sant Feliu de Llobregat. La seva mort esdevingué el 1909.

Josep Ànselm Clavé: Els cors de la revolta

Josep Anselm Clavé va néixer a Barcelona el 1824 i morí a la Ciutat Comtal el 1874. La biografia del fundador dels Cors de Clavé, compromesa socialment i política amb la justícia social i la sort dels treballadors, és una de les més rellevants de la història, la societat i la cultura catalana del Segle XIX.

Creix en una família modesta, però relativament ben situada. La seva mare posseeix una notable cultura musical, el que l’influirà ja de ben petit. Als sis anys, degut a una malaltia, per part de la visió d’un ull, el que li impedeix assistir regularment a l’escola.

Als 14 anys ja treballa de torner, feina que haurà de deixar ben aviat per motius de salut. Això motiva que, aprofitant el seu domini d’instruments com el violí, la flauta o la guitarra, faci diverses actuacions en locals i tavernes de Barcelona.

També de ben jove comença a freqüentar cercles republicans, on coneix entre d’altres a Abdó Terrades, Narcís Monturiol o Valentí Almirall. Implicat políticament, participarà en l’assalt a la Ciutadella l’any 1843, on fou ferit i un dels braços li quedà immobilitzat.

Al 1845, degut a la seva popularitat creixent, serà cridat a dirigir la societat musical L’Aurora, que es dedica a tocar en revetlles i altres events musicals. Degut a l’èxit d’aquesta societat, decideix ampliar les veus, tot eliminant els instruments, i forma la primera societat coral de Catalunya, La Fraternitat.

Durant els anys següents, assoleix un notable èxit popular, però ell i el seu germà seran detinguts i deportats a les illes Balears, el que no li impedirà de continuar amb la seva tasca, ara sota el nom de Societat Coral Euterpe. A més de les pròpies actuacions arreu, organitza festivals internacionals de corals a Barcelona. A través de la música i les corals, pretenia culturalitzar als obrers, tot fundant societats de cant, amb l’objectiu de fomentar la fraternitat i la justícia entre els homes. Aquests ideals que volia transmetre a través de la música li costaran diversos problemes amb les autoritats del moment, ja que es veia amb desconfiança una possible politizació dels obrers a través d’aquesta iniciativa.

L’any 1867 Clavé és detingut, empresonat i deportat a Madrid. Però ben aviat tornarà a la primera línia d’acció, tot essent membre de la Junta Revolucionària l’any 68. Més endavant, serà escollit diputat provincial pel Partit Republicà Federal de Barcelona, i l’any 1871 serà nomenat president de la Diputació de Barcelona.

Després del cop d’Estat de Pavia, Clavé torna a Barcelona on deixa tota activitat política, enmalalteix i mor el 24 de febrer de 1874.

Abdó Terrades: Un precedent del republicanisme democràtic

Abdó Terrades fou un dels primers republicans que defensà la causa democràtica i socialista, convertit en un home d'acció que va prendre part en els moviments revolucionaris de la Catalunya de 1830 a 1850.

Va néixer a Figueres l'any 1812. Fortament influït pel socialista Cabet, de qui va traduir al castellà la seva Historie Popularie de la Revolution Française de 1789 a 1830, es va manifestar ben aviat partidari de l'ús de la força per arrabassar el poder, contràriament a les tesis defensades pels seguidors de Cabet.

Durant al decenni de 1840 va ser elegit diverses vegades alcalde de Figueres, la seva vila natal, però el seu nomenament fou anul·lat en totes les ocasions. A finals de 1842 va ser empresonat a Barcelona, però finalment fou alliberat per la Milícia Nacional. Va difondre les seves idees en publicacions de l'època, com ara a El Republicano o El Huracán. Una de les seves poesies més conegudes, La Campana (1842), va esdevenir un autèntic himne revolucionari. Va escriure obres de crítica monàrquica com Lo Rey Micomicó, que va obtenir un gran èxit a Barcelona.

Va patir la repressió de les autoritats de l'època, el que li va valer la deportació a l'illa de Medina Sidonia l'any 1855 per ordre del general Zapatero, on va morir al cap de pocs mesos.


J. Soler Vidal, Abdó Terrades, primer apòstol de les demandes catalanes 1808-1856, La Magrana.

Baldomer Lostau: Els inicis del republicanisme català

Baldomer Lostau va ser un obrer català pertanyent al grup sindical dels teixidors a mà de Sants, que destacà pels seus dots polítics i pel seu esperit de lluita.

Lostau va participar a l'alçament federal de setembre de 1869, que ell va dirigir personalment a Igualada, i de la Junta Suprema Revolucionària amb Alsina, Clavé i Joaritzi.

Formà part de la Internacional Obrera, de la qual en va ser un dels seus primers afiliats catalans. El gran prestigi que tenia entre la classe obrera catalana li va valer l'elecció com a representant català al Congrés Internacional de la Haia el 1872.

Partidari radical de la formació d'un Estat Català, sempre va mantenir-se fidel als postulats internacionalistes, tenint molt clar el seu arrelament a Catalunya i el seu compromís amb la classe obrera catalana.

Va ser elegit diputat a Corts diverses vegades, on protestà airadament pels nombrosos casos de repressió contra les classes populars dirigits pels governadors de l'època i on defensà la legalitat de l'Associació Internacional de Treballadors. Va participar en diferents projectes de la premsa obrera, com ara El Comunalista (amb Pompeu Gener) i La Avanzada.

La seva ingent tasca política el va portar a ser nomenat com l'encarregat de proclamar l'any 1873 l'Estat Català i ser-ne nomenat el primer president, tot i que un cop frustrat per l'incompliment de les promeses de Pi i Margall, va prendre el comandament de Guies de la Diputació per enfrontar-se als carlins. Un cop dissols els Guies, seguí el combat amb diferents partidaris internacionalistes i de l'Estat català.

Un cop va caure la República, s'hagué d'exiliar a l'estranger. De retorn a Barcelona va prendre part activa en el Congrés Regional Federalista de Catalunya, que va aprovar el projecte de Constitució de l'Estat Català el 1883.

Baldomer Lostau constitueix un dels exemples més clars que la lluita per la llibertat nacional i social de Catalunya sempre han anat estretament lligades i que el nacionalisme català té unes arrels profundament socials, republicanes, laiques i obreristes.

Josep Narcís Roca i Ferreras: Teoritzador bàsic del nacionalisme català

Josep Narcís Roca i Ferreras fou un dels primers teòrics de l'alliberament nacional català i un dels pioners a introduir els conceptes moderns de Països Catalans, nacionalisme i separatisme des d'una òptica d'esquerres.

Roca i Ferreras va néixer l'any 1834 a Barcelona en el sí d'una família d'extracció popular, amb arrels menestrals. Va estudiar medicina, la gran passió de la seva vida, i encara que es dedicarà professionalment a fer de metge, també va participar en diferents revistes de continguts mèdics i d'investigació. Fou col·laborador de diaris com La Renaixensa, El Diluvio o l'Arch de Sant Martí, on escrivia articles d'actualitat i de reflexió. De formació autodidacta en el terreny ideològic, es situava en el camp federalista, democràtic i republicà i va difondre abastament aquestes idees en els seus articles o en tertúlies literàries. Més endavant evolucionà cap a postulats plenament independentistes i revolucionaris, recollint el pensament dels socialistes europeus i dels federalistes catalans.

Va teoritzar sobre "el patriotisme social", que seria un precedent del nacionalisme d'esquerres actual, i el defineix com a patriotisme defensiu, fraternal, emancipador, humanitari i social i oposat al patriotisme dominador i opressor de pobles. Així, criticava als membres de la Internacional socialista que renegaven dels projectes d'alliberament nacional perquè els veien com a conservadors. Ell lligava indissolublement l'emancipació social i personal amb la lluita per la llibertat del poble (ho resumeix en la fórmula "l'home lliure en la nacionalitat lliure, el català lliure en la Catalunya lliure").

"Ni espanyols ni francesos súbdits, sinó catalans lliures"
Creia que l'emancipació del poble català seria fruit de l'acció i conscienciació de les classes populars, jornaleres i camperoles ("per acabar amb la ignorància del poble"). Va defensar el dret de Catalunya a assolir la plena llibertat i a decidir lliurement la seva relació amb l'estat espanyol.

Va denunciar les tesis del catalanisme conservador, d'arrel burgesa, que concebia únicament la reivindicació nacional en termes de major llibertat econòmica per als propis interessos mercantils. L'associació de catalanisme i conservadurisme de finals del segle XIX feia que es veiés el nacionalisme com anclat en el passat, i per això veia necessària la difusió d'un pensament catalanista però profundament progressista, popular i d'avenç democràtic i social (a semblança del model irlandès, pel qual mostra gran interès).

Els seus escrits sobre temàtica social usaren una terminologia plenament socialista i revolucionària, i abarcaven les problemàtiques socials de la fam o l'exclusió de la gran massa de proletaris. Per ell, no hi havia dubte que la independència nacional tan sols pot ser beneficiosa en tan que portés un nou sistema de justícia amb millores de les condicions de vida de les classes treballadores. L'emancipació social del proletariat havia de ser indissoluble de la lluita per la llibertat nacional, i aquesta idea de Roca té l'originalitat de ser formulada dècades abans del que seran posteriorment les tesis de Lenin sobre la qüestió nacional.

Va tractar també el tema de la llengua catalana i va defensar el seu total reconeixement oficial i ús per part dels catalans, tan al Principat com a València o Mallorca. També creia en el paper fonamental del coneixement i difusió de la història pròpia dels catalans com a element de presa de consciència nacional i la importància de conèixer bé el passat per a construir "els nous temps". Va ser un dels primers a teoritzar una República catalana com a govern independent per al nostre poble a més d'usar de manera desacomplexada paraules com Països Catalans, nacionalisme o separatisme.

Els seus articles li provocaren diverses sancions, com ara la presó arran dels articles "Dos procediments per a l'emancipació" o "Ni espanyols, ni francesos", però també es creà una gran polèmica arran d'una intervenció seva en el Míting del Novetats, que causà un gran rebombori a diversos diaris, ja que l'acte es clogué amb nombrosos crits a favor de la independència de Catalunya.

Josep Narcís Roca i Ferreras va morir el 30 d'octubre de 1891, a causa d'una llarga malaltia. No hi ha dubte que va ser un avançat al seu temps. Ell morí a finals del segle XIX i no va poder veure l'evolució del segle XX, amb la formulació d'un catalanisme d'esquerres, l'emergència de les forces separatistes catalanes, el triomf de la República, però tampoc la Revolució russa i l'evolució internacional de la lluita obrera.
Les seves teoritzacions són la llavor i fonament de les posteriors concepcions independentistes catalanes tal i com les entenem en l'actualitat, amb la ferma unitat de la lluita per la justícia social i la llibertat nacional (com, després de Roca, recullen personatges com Francesc Macià, Jaume Compte, Andreu Nin o Joan Comorera, entre d'altres).

Malgrat que la seva figura ha estat ignorada i oblidada pels historiadors, que solen posar l'origen del catalanisme en homes com Prat de la Riba o Cambó, fonamentalment conservadors, les seves aportacions són prou importants com per considerar-lo el "pare" del nacionalisme català d'esquerres modern. Els qui creuen que el nacionalisme català és d'origen burgès i propi de les dretes (i per tant incompatible amb la lluita per la justícia social), veuen desmentides les seves tesis amb la figura de Roca, que demostra que el catalanisme polític neix de l'esquerra i que és profundament democràtic, popular i progressista.

Per conèixer el seu pensament, es pot consultar el llibre de Toni Strubell (basat en una obra inacabada de Fèlix Cucurull), J. Roca i l'origen del nacionalisme d'esquerres (Llibres del Set-Ciències).

El Doctor Robert: Política i compromís cívic

El Dr. Robert és considerat per a molts un dels primers portaveus dels catalanisme, tan pel prestigi assolit com per la popularitat de què gaudia entre la gent senzilla.

Bartomeu Robert havia nascut a Tampico (Mèxic) el 19 d'octubre de 1842. Vingut de ben petit a terres catalanes, on cursà tots els seus estudis. El primer càrrec públic l'ocupà a l'Ajuntament de Barcelona, del qual en fou regidor. S'implicà en els esdeveniments polítics de l'època, com el tancament de caixes o les campanyes a favor del concert econòmic, que sempre defensà des de diferents tribunes polítiques i socials.

Però la seva veritable tasca, va començar quan va ser escollit alcalde de la ciutat de Barcelona. Malgrat fortes reticències i resistències, el Dr. Robert va prendre el timó de l'Ajuntament amb la voluntat de sanejar les arques públiques. També va intentar millorar el funcionament i transparència del cens electoral, per tal d'evitar les tupinades dels cacics de l'època.

Bartomeu Robert va formar part de la candidatura dels quatre presidents de la Lliga, que va assolir un dels primers èxits del catalanisme, en desvancar el sistema de partits imperants a l'Estat espanyol, que consistia en l'alternança entre liberals i conservadors. Així, un nou actor polític apareixia en escena a Catalunya: el catalanisme incipient també volia tenir el seu espai polític.

Alguns dels trets més referenciats de la seva persona foren el seu caràcter obert i pròxim, la simpatia de què gaudia la seva persona i una força personal i íntima que va atraure a molta gent.

Un dels seus darrers pacients fou el conegut poeta Jacint Verdaguer,

Va morir el 10 de febrer de 1902 a l'edat de 60 anys. El seu enterrament fou una gran manifestació de dol, comparable amb la que uns dies després també es donà en record del poeta Jacint Verdaguer, mort tant sols uns dies després del Dr. Robert.

Isabel Vilà: El sindicalisme femení

Isabel Vilà està considerada la primera dona sindicalista catalana. Va néixer a Calonge, però ben aviat la seva família es va traslladar a Llagostera buscant millors oportunitats laborals.

Les seves inquietuds polítiques es mostren ben aviat, ja que el 1869, enmig dels republicans armats que feien front a les tropes del governador militar de Girona, participa en l'esdeveniment conegut com el Foc de la Bisbal.

La Isabel ja de ben jove participa en diferents iniciatives obreres, com ara l’any 1872 va participar en el míting de proselitisme sindicalista que es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols. En 1873 esdevé secretària de l’Associació Internacional de Treballadors i participa de nou en un míting a Llagostera, en el qual exigeix una legislació que limiti la jornada laboral de nens i nenes menors de 13 anys a les cinc hores diàries. Això va fer que fos coneguda popularment com “Isabel de les cinc hores”.

Va contribuir activament a la implantació de l’AIT a l’Empordà i va organitzar una campanya per tal que els obrers poguessin disposar d’una biblioteca a Llagostera. Però amb el cop d’Estat del general Pavía el 1874, les societats obreres es veuen obligades a passar a la clandestinitat, el que empeny l’Isabel a exiliar-se a Carcassona. De tornada a Barcelona el 1880, la seva vida prendrà un nou gir dedicant-se de ple a l'ensenyament, primer com professora de francès i més tard com directora d’un col·legi per a nenes.

El 24 de desembre de 1896 va morir a Sabadell, on fou enterrada al cementiri dels dissidents. Fou tota una vida exemplar, dedicada a la millora de les condicions socials dels treballadors i al foment de la cultura. La seva activitat fou singular, ja que la seva implicació en la vida pública i cívica, ja fos en el republicanisme federal, ja fos en els sindicats, fou tot un avançament al seu temps.

Jacint Verdaguer: Poeta nacional de Catalunya

Sacerdot, poeta i escriptor català, nasqué a Folgueroles el 1845 i morí a Barcelona el 10 de juny de 1902. Donà forma, amb el seu geni, al català literari modern i el dotà, com a poeta, amb una estètica entre el romanticisme i el realisme.

Durant els estudis al seminari de Vic, participà amb èxit en els Jocs Florals de Barcelona (1865). Fou un dels fundadors de l'Esbart de Vic (1867) i començà un poema sobre Colom, gènesi, en part, del seu poema èpic l'Atlàntida (1877), al qual seguí Canigó (1886), de tema nacional, més madur i complex. Fou proclamat poeta nacional de Catalunya i assolí una popularitat inigualable, acompanyada del reconeixement internacional. Per motius de salut havia anat diverses vegades a Amèrica com a capellà de la companyia Transatlàntica i passà després a almoiner dels marquesos de Comillas, amb els quals viatjà per Europa i el Nord d'Àfrica, i ho féu pel seu compte, a Palestina. Entrà en conflicte amb els marquesos per motius personals i religiosos, alhora que s'enfrontava amb les autoritats eclesiàstiques, les quals li retiraren les llicències. Rehabilitat, fou adscrit a una parròquia fins a la seva mort.

Conreà la poesia religiosa: Idil·lis i cants místics (1879), la poesia civil i patriòtica: Pàtria (1888), Aires del Montseny (1901) i fou un excel·lent prosista narratiu: Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889) i descriptiu: Excursions i viatges (1887) així com polèmic: En defensa pròpia (1895).

Han estat publicats deu volums de la seva correspondència. La seva obra, clàssica i popular alhora, és estudiada i reeditada constantment.

Valentí Almirall: Els precedents del catalanisme

Valentí Almirall va néixer a Barcelona l’any 1841 i morí l’any 1904. Era procedent d’una família benestant, dedicada al comerç de drogues i colònies, que disposava d’importants propietats urbanes i rurals, entre els quals hi havia el castell del Papiol amb títol nobiliari de baró del castell i terme, títol que Almirall defugí d’utilitzar.

Va tenir una bona formació bàsica i s’interessà per la producció cultural i intel·lectual moderna. Estudià filosofia i dret a la Universitat de Barcelona, però només exercí d’advocat ocasionalment. Durant la revolució de 1868, Almirall es llançà a l’activitat política en l’orientació republicana federal intransigent. Va dirigir el Club dels Federalistes i orientà El Federalista (1868-1869). Publicà unes Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Catalunya (1868) i prengué part en el pacte de Tortosa (el maig de 1869), signat entre representants d’entitats republicanes del Principat, del País Valencià, les Balears i Aragó, que fou contestat per Pi i Margall amb el pacte Nacional. Fundà El Estado Catalán, diari propagador del federalisme (Barcelona juliol de 1869- juny de 1870 , i Madrid, març- juny de 1873). Va intervenir en la revolta federal de Barcelona del setembre de 1869 i fou conduït presoner a les Balears, d’on s’evadí amb d'altres presos. Retornà amnistiat al final d’any. Participà en el moviment contra les quintes d’abril de 1870 i en la creació del setmanari La Campana de Gràcia, que deu el títol a un dels episodis del moviment.

Amb la Restauració monàrquica disminuí la seva activitat pública. El 1878 ajudà a fundar l’Ateneu lliure i en fou elegit president. Fundà i dirigí el primer diari en llengua catalana, el Diari Català (del 4 de maig de 1879 fins a la Festa dels Jocs Florals de Barcelona, el juny de 1881). El 1879 publicà les seves dues novel·les. El 1880, organitzà el I Congrés Catalanista, i el 1881, en el Congrés de Jurisconsults Catalans, va intervenir en defensa del dret català. El 1882 es fundà a Barcelona el Centre Català, del qual en fou escollit secretari. El 1883 per iniciativa seva, organitzà el II Congrés Catalanista. Intervingué molt directament en la redacció de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, coneguda com el Memorial de Greuges, i en els actes de difusió, que van culminar en la presentació del document al rei Alfons XII el 1885.

El maig de 1886 presidia la festa dels Jocs Florals de Barcelona i editava la seva obra principal Lo Catalanisme, en defensa del “particularisme” català. El 1887 es produí una escissió en el Centre Català, en part provocada per la ferma oposició d’Almirall al projecte d’ Exposició Universal a Barcelona que havia de tenir lloc l’any següent. Els dissidents, entre els quals hi havia Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner i Joan Permanyer, van fundar la Lliga de Catalunya.

Van designar la reina regent, Maria Cristina, reina dels Jocs Florals de 1888, i el Centre Català, amb Valentí Almirall, en celebrà uns de paral·lels. La influència política d’Almirall es va afeblir alhora que se’n accentuava la intransigència i en disminuïa la salut. Com a marmessor de Rossend Arús creà la biblioteca pública Arús a Barcelona, inaugurada el 1895. L’anysegüent fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès. En morir, el 20 de juny de 1904, llegà la seva casa a la ciutat de Barcelona, per fer-hi una escola, i els seus llibres a la biblioteca Arús.

En Valentí Almirall fou un dels precursors de catalanisme d'esquerres, i les seves aportacions teòriques a finals del segle XIX varen posar la base per al desenvolupament del nacionalisme català al llarg del segle XX.

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pare de l'escola Moderna

En Quico de cal Boter, que així era conegut en la seva vila natal, va néixer a Alella l'any 1854. Als catorze anys va entrar a treballar dins la companyia ferroviària.

Políticament, va ser una persona d'esquerres, inconformista, decidida. Es diu que durant un temps aprofitava els viatges que feia (gràcies a la seva feina als ferrocarrils) per passar papers i altres coses d'amagat a França, i entrava correspondència privada del polític Ruiz Zorrilla.

Ferrer i Guàrdia, cap a l'any 1883, va fer-se maçó. Amb posteriorment, la maçoneria va ajudar-lo molt i promogué bona part de les campanyes que, arreu de l'estranger, van fer-se a favor de Ferrer i Guàrdia. Segons es creu , Ferrer va arribar a assolir el grau trenta-un dins la maçoneria.

Quan tenia trenta anys, les seves activitats polítiques van fer que hagués de marxar i instal·lar-se a França amb la seva família. A París va treballar en una botiga de vins i licors, i després va dedicar-se a donar classes de llengua espanyola en una escola de senyoretes. A París va conèixer una persona que influiria notablement en la seva vida: Paul Robin, que dirigia l'orfenat Prévost, de característiques molt especials: ensenyament racionalista, molt endinsat a més en la natura, amb matèries pràctiques; quasi com una escola d'arts i oficis. L'ensenyament de Robin va entusiasmar a Ferrer i Guàrdia, però ell no disposava dels diners necessaris per dur a terme una tasca semblant.

Els seus affaires sentimentals van dur-lo de Leopoldine Bonnard, una professora racionalista que l'ajudà a l'Escola Moderna, fina a Jeanne Ernestine Meunier, que va fer canviar la vida de Ferrer i Guàrdia, ja que, en morir, va deixar-li una considerable fortuna.

L'any 1891 era una altra vegada a Barcelona, i aquest any va fundar l'Escola Moderna, que volia ser una rèplica de l'establiment educatiu de Robin, però les diferències foren notòries. El cas és que Ferrer volia fer la revolució des de la primera lletra. Volia que els fills dels obrers tinguessin una bona educació, i va fundar, a més, una editorial per imprimir els llibres de text de la seva escola. Fou un ensenyament racionalista, clar, i també anticlerical, antimilitarista i revolucionari, que va sorprendre i espantar a molta gent.

Ferrer i Guàrdia, que estava aparellat amb Soledad Vilafranca, va tenir des de llavors una intensa vigilància policial, que continuà fins el mateix dia que començà la Setmana Tràgica barcelonina, el juliol de 1909. Amb tot això, la guerra del Marroc i el problema de les quintes va fer esclatar el drama. La gent no volia enviar més fills al Marroc, ni pagar més impostos per costejar la guerra. Així, la darrera setmana de juliol de 1909 van produir-se aldarulls, i es va declarar vaga general. Es produïren aldarulls i fou acusat de dirigir un grup que va dedicar-se a cremar esglésies i convents.

El procés contra Ferrer fou molt curt. Van declarar-lo culpable, i van ajusticiar-lo. Encara ara es discuteix si Ferrer va tenir importància o no dins els esdeveniments de la Setmana Tràgica. El fet és que Francesc Ferrer i Guàrdia fou executat, malgrat les peticions d'indult que van dirigir-se al govern espanyol. En els seus darrers moments, Ferrer va cridar: Sóc innocent! Visca l'Escola Moderna!

Lluís Marsans: Els inicis del separatisme

Lluís Marsans va néixer a la Parròquia de la Soledat d'Igualada l'any 1860. La seva era una família humil i senzilla. Ja de ben jove mostrà inquietuds socials i culturals. Això el feu participar en els certàmens de l'Ateneu Igualadí, obtenint diversos premis principals, amb publicacions de caire costumista i folklòriques. També ja destacava per les seves idees catalanistes, i intentà, sense èxit, la publicació d'un periòdic a la comarca.

Marsans va marxar a Barcelona per tal de participar de l'incipient moviment catalanista de l'època. Així, va esdevenir redactor dels diaris La Veu de Catalunya, La Renaixensa, La Nació Catalana i Joventut, amb col·laboracions i articles de caire social i catalanista. A nivell polític, va participar a l'Associació Popular Regionalista, que abandonà temps després per l'actitud elitista i apolítica que prenia l'entitat. Durant aquests anys pretén unir les reivindicions socials amb el catalanisme, per tal d'apartar-se dels vells regionalistes i construir un nou moviment cívic amb menestrals, obrers i comerciants. És en aquest període on s'enterra definitivament el regionalisme i neix com a força emergent el separatisme, del qual en Marsans en serà un bon exponent.

Més endavant fundarà l'Associació Democràtica Catalunya i Avant, amb l'objectiu de reunir el tema social i el nacional com es feia en d'altres països, com Irlanda. La seva tasca també tingué incidència a nivell social, ja que fundà la Cooperativa Obrera Catalana, amb l'objectiu d'acostar els obrers al catalanisme.

L'onze de setembre de l'any 1901 va ser empresonat juntament amb una trentena més de patriotes que havien anat a recordar als màrtirs de 1714 i foren detinguts per la policia. Després de passar uns dies a la presó, i davant la pressió popular foren alliberats. Dies després, Barcelona va viure una de les primeres manifestacions públiques i massives del nacionalisme, amb un homenatge als empresonats. Aquest grup, en el qual hi havia també Josep Maria Folch i Torres, va fundar posteriorment La Reixa, el primer grup de suport als represaliats catalanistes.

Lluís Marsans va col·laborar també amb l'Estat Català de Macià durant els primers anys, per després apartar-se'n i militar a les files del Partit Nacionalista Català, amb el qual va concórrer sense èxit en diverses eleccions.

Joan Maragall: Poesia i assaig barcelonins

Joan Maragall i Gorina va néixer el 10 d'octubre de 1860 a Barcelona. Un cop acabat el batxillerat, el seu pare va voler incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però va topar amb la seva resistència. Del 1874 al 1878 va publicar la primera composició i va fer dos viatges que el poeta va qualificar com a "dos oasis en el seu viure", l'un cap a Espanya i l'altre, a França.

Va cursar la carrera d'advocat però també es va instruir en les literatures catalana i castellana i es va apassionar pels autors alemanys com ara Goethe. Va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia Dins sa cambra (1881).

Conegut popularment com a poeta, és també autor d'assajos d'interès ideològic, cultural i polític, i de traduccions. D'esperit romàntic i partícep del moviment modernista, la seva teoria de la "paraula viva" en poesia no tan sols tenia una significació estètica sinó també humana, ja que entenia el fet poètic com a manifestació natural, no elitista, pròxim a la societat i capaç d'influir-hi.

L'any 1884 va iniciar una crisi personal perquè es debatia entre el que li demanava el seu esperit romàntic i la possibilitat d'integrar-se a la vida burgesa, marcada des de sempre per l'entorn familiar. En els anys immediatament posteriors, es dedica prioritàriament a la feina de periodista, que fou clau per al naixement del moviment modernista. Va publicar el poema La vaca cega, a "L'Avenç".

La seva producció poètica compta amb poemes tan difosos com Cant espiritual, El cant de la senyera, La sardana, Oda a Espanya i El comte Arnau. Destaquen les seves traduccions de Goethe, Novalis, Píndar, Homer i Nietzsche. Arran de la crisi de la Setmana Tràgica (1909), i gairebé sol entre els intel.lectuals, va reaccionar amb els articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L'església cremada, insistint en la part de responsabilitat que pertocava a la burgesia catalana. Va ser proclamat Mestre en Gai Saber (1904) i va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, des d’on va demanar diners per a la creació de la Biblioteca de Catalunya. Fou també president de l'Ateneu Barcelonès.

A partir de l'any 1907, Maragall viu una forta crisi personal, agreujada pels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Maragall, indignat pels fets, va demanar que la burgesia catalana assumís les responsabilitats que li pertocaven en l'assumpte. El 1910, ja totalment dedicat a la creació literària -- va guanyar el premi Fastenrath, als Jocs Florals de Barcelona.

El darrer any de la seva vida, el 1911, va publicar Seqüències, imprès per "L'Avenç", conté la tercera i darrera versió del mite del comte Arnau. Dos dies abans de morir va demanar ser vestit amb l'hàbit de Sant Francesc. Va morir el 20 de desembre de 1911. Les seves últimes paraules foren: "Amunt, amunt!...".

Domènec Martí i Julià: Els inicis del nacionalisme d'esquerres

El doctor Martí i Julià és un personatge curiós dins el nacionalisme català, ja que en vida va gaudir d'una gran autoritat moral, combinada però amb una minúscula eficàcia política. El seu nacionalisme esquerranista, radical i socialitzant no obtingué l'esperat ressò ni una traducció en forma de partit polític, però fou la base per a l'ideari d'homes com Macià o Serra i Moret.

Domènec Martí i Julià va néixer a Barcelona al sí d'una família menestral, l'any 1861. L'any 1880 es llicenciarà en Medicina i s'especialitzarà en psiquiatria. Aquests estudis influiran en la seva formació i pensament, ja que estarà plenament en contacte amb la realitat social del país i això el farà centrar-se en les problemàtiques socials.

Va ser un home dedicat al seu país en cos i ànima, i va renunciar pràcticament a la seva vida privada. De ben jove, entrà en contacte amb el federalisme de Pi i Margall i d'Almirall, a qui deu bona part del seu pensament polític. La seva activitat política s'iniciarà sobretot arran del seu ingrés a la Unió Catalanista, el 1897 i el 1903 ja n'era nomenat president.

La Unió Catalanista era una organització que, tot i amb serioses limitacions, aglutinava bona part del catalanisme. L'entitat va renunciar a la lluita electoral, degut a la corrupció que existia en el sistema espanyol. La seva tasca, doncs, es centrava més en la conscienciació social i popular de les masses. La idea de Martí Julià era fer del catalanisme un moviment popular, que penetrés en el poble treballador català.

Amb l'experiència de la Solidaritat Catalana se li obriren les portes de la participació electoral, que ell rebutjà per les misèries i servituds que acompanyen la política institucional. Mica en mica va mostrant la seva simpatia envers els republicanisme catalanista (UFNR) i la seva animadversió cap al regionalisme de la Lliga.

Ell concebia el nacionalisme com el dret a la vida dels pobles, l'alliberament de les nacions de l'opressió dels estats i que aquest alliberament conduiria als individus el benestar individual i col·lectiu. El progressisme i la recerca de la justícia social són també temes recurrents, com ara l'antiimperialisme, l'antimilitarisme i la denúncia de l'explotació de l'home per l'home. Aquest progressisme es converteix, ja al 1913, definitivament en socialisme.

El seu nacionalisme és qualificat d'intransigent, en el sentit de radical, contrari al joc polític tradicional i, per tant, ha d'estar sempre al servei del poble i apartat dels "tripijocs" electorals.

Mica en mica, el seu pensament social es tradueix en un interès creixent per pensadors europeus com Bernstein, Jaurés i Marx i al voltant seu es configura un nucli heterogeni que, des de postulats nacionalistes, entren en contacte amb el pensament socialista. Un dels seus escrits més coneguts, Per Catalunya, introdueix ja elements de radicalització verbal de sensibilitat esquerrana i aposta pel socialisme com a recurs modern per tal d'atraure als sectors menestrals i obrers

L'any 1915 va haver de dimitir de la presidència de la Unió Catalanista en no poder convertir l'entitat en un partit polític. A més d'aquesta frustració, la seva vida humil (vivia en una severa pobresa) i els seus problemes de salut (accentuació de la ceguesa) el conduïren a la desmoralització i, finalment, a la mort el 20 de juny de 1917.

Martí i Julià va ser un dels primers personatges (junt amb Josep Roca i Ferreras) a integrar al catalanisme l'ideari del socialisme internacional. El seu projecte serà seguit d'aprop per homes com Serra i Moret, Macià i Layret, i constituirà un referent ideològic de gran magnitud i importància per al separatisme i nacionalisme d'esquerres dels anys 20 i 30.

Francesc Layret: L'advocat dels obrers

Nascut un 10 de juliol de l´any 1881, Francesc Layret fou un important advocat i polític barceloní, el qual va créixer entre una família progressista i liberal de certa tradició republicana. El fet de patir un atac de paràlisi als dos anys d'edat el va marcar per tota la vida, ja que hagué de caminar amb crosses, però per altra banda això no va representar-li cap mena d'impediment alhora de dur a terme els seus propòsits. Ja des de la seva etapa estudiantil, desenvolupà una important activitat promovent, per exemple, la creació, junt amb també un jove Lluís Companys, de l'Associació Escolar Republicana, entitat la qual lluità pels drets dels treballadors i la seva dignitat en el camp de l'ensenyament, o més tard l'Extensió Universitària i l'Ateneu Enciclopèdic Popular, entitats que tenien com a objectiu principal aconseguir crear una autèntica Universitat popular. Es llicencià, després d'una important trajectòria escolar, en Dret i Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona.

Va seguir la seva trajectòria formant part de les Joventuts de la Unió Republicana i amb vint-i-cinc anys sortí escollit com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Des d'aquest càrrec polític, va exercir una important activitat municipal com fou la seva proposta de crear escoles públiques d'ensenyança en català i llibertat religiosa, o la regulació de la jornada i els sous dels empleats municipals.

Les seves inquietuds van continuar enfocant-se en la formació d'un nou partit polític que, amb un clar caire popular i catalanista, aconseguís atraure l'interès dels treballadors catalans per tal de combatre el seu tradicional abstencionisme electoral, el qual afavoria, segons ell, els interessos més conservadors representats per la Lliga i els lerrouxistes. El primer intent va ser la creació de la Unió Federal Nacionalista Republicana junt amb altres polítics catalans l´any 1910, però l'aliança electoral del partit amb els radicals de Lerroux arran de l'anomenat pacte de St. Gervasi va propiciar-ne més tard la seva retirada. El 1914 va crear, juntament amb Marcel·lí Domingo i Lluís Companys, el Bloc Republicà Autonomista (BRA): un partit que intentava liderar el moviment polític català d'esquerres. Seguint amb la seva carrera política, Layret va participar l´any 1917 en la integració del BRA dins del Partit Republicà Català: era el tercer intent personal per tal de consolidar una força política catalana i progressista que aconseguís combatre l'abstencionisme de molts treballadors. Poc temps després de la Revolució russa, va proposar la unió del partit a la Internacional Comunista, cosa que va provocar la baixa d'alguns militants en desacord.

Un altre fet a destacar fou la seva defensa aferrissada dels drets dels treballadors, des de la seva posició d'advocat: va treballar, entre d'altres, per a la CNT, i no va voler cobrar-ne mai cap mena de pagament. A més, la seva participació en actes de protesta i denúncia contra la política imperialista espanyola o la promoció d'instruments de lluita van complementar la seva defensa dels drets socials dels obrers, cosa que va fer que la seva simpatia augmentés entre els sindicalistes.

Fou també un ferm defensor de la llengua catalana i va intervenir en multitud d'actes a favor de l'autonomia de Catalunya. La repressió i les ofensives contra els sindicats i els seus dirigents van anar creixent a finals dels anys 20. Fruit d'aquests episodis, foren detinguts entre d'altres Lluís Companys i Salvador Seguí, persones amb les quals Francesc Layret havia mantingut unes grans relacions fins aleshores. El 30 de novembre de 1920, en assabentar-se'n de la notícia de l'empresonament d'aquests i de la deportació que es volia dur a terme a l´illa de Maó, aquest es dirigí ràpidament al seu domicili, on va patir un dur atemptat a mans de pistolers assalariats de la patronal que hores més tard li costaria la vida. El seu assassinat va provocar un gran impacte entre les classes populars que ell havia aconseguit guanyar-se: una vaga general i un enterrament multitudinari pel centre de Barcelona que va acabar amb dures càrregues policials, van ser els episodis posteriors a la seva mort.

Salvador Seguí: El noi del Sucre

Salvador Seguí i Rubinat, més conegut amb el malnom de “El Noi del Sucre”, va néixer a Lleida el 1887, essent fill de pagesos.

El 1889 es van traslladar a Barcelona, on Salvador aprengué, en una escola, les seves primeres lletres. Els pocs coneixements que obtingué d’aquesta ensenyament, van fer que la seva formació fos autodidàctica, com la majoria de treballadors d’aquella època.

Es posà a treballar d’aprenent de pintor, en aquest temps, la gent ja l’anomenava “El Noi del Sucre” per al seu aspecte infantil.

Salvador Seguí, ja en l’adolescència, començà a militar en moviments obrers de caire anarquista. Això va fer que tinguès un clar sentiment de repugna cap als lerrouxistes, els quals creia que tot el que deien eren paraules buides de contingut i falses.

L’11 d’Agost de 1907 fou detingut per intervenir, contràriament, en un míting lerrouxista. Aquest fet va causar que “El Noi de Sucre” fos molt popular entre els obrers.

Va ser un dels promotors de les societats obreres (Solidaritat Obrera – 1907), intervingué en la formació de la Confederació Nacional del Treball (CNT – 1911) i propugnava la col.laboració entre CNT i la UGT. Ell va ser qui va fer possible la consolidació de la CNT, organitzant tots aquells sindicats que fins aleshores estaven agrupats per oficis, en sindicats d'indústria. Seguí va participar en els diferents conflictes socials i vagues de l'època i és especialment important el paper que va exercir durant la vaga de la Canadenca (1919) on, gràcies a la seva intervenció pública (tenia una gran capacitat oratòria) va convèncer els treballadors per a finalitzar la vaga, un cop acordades amb el govern el compliment de les seves reivindicacions.

El 1919, durant un míting a Madrid, va dir que calia menar la lluita obrera a través d’una madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l’apoliticisme preconitzat pels vells anarquistes i crear un partit polític obrer d’àmbit català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret. Així, el seu projecte de crear un partit socialista català (per fer front a la Lliga) li valgué les antipaties d'alguns sectors anarquistes, i també de la Federació Patronal.

Aquesta època fou de gran agitació social a Catalunya, i això va fer que Salvador Seguí fos objecte de diversos atemptats, dels quals en resultà il·lès. Va ser detingut diverses vegades i deportat a la presó de Maó (on va viure amb impotència la notícia de l'assassinat del seu company i advocat obrer Francesc Layret, que li causà un enorme impacte). Un cop deixat en llibertat, tornà a Barcelona, on fou assassinat el 10 de març de 1923 per pistolers a sou de la patronal.

Àngel Guimerà: El teatre i el poble

Escriptor català nascut a Tenerife l'any 1845 i mort a Barcelona el 18 de juliol de l'any 1924.

El 1853 es traslladà al Vendrell i féu els seus estudis a Barcelona on va ser un dels intel·lectuals més destacats de l'època: fundador de la publicació patriòtica literària La Renaixença president de l'Ateneu barcelonès, lliurà al Rei Alfons XII el Memorial de Greuges (1885).

Escriví poesia i prosa amb llibres com El nen jueu o El gos de la casa, reafirmant les seves inquietuds tant sociològiques com nacionals, però excel·lí com dramaturg.

S'inicià amb tragèdies romàntiques històriques, Gal·la Placídia entre altres. I tingué gran èxit amb Mar i cel (1888), punt d'inflexió vers uns continguts més socials i realistes, que culminaren amb Maria Rosa (1894), Terra baixa, (qui no recorda en Manelic! -1897-), obres força vegades adaptades al cinema.

Després dels monòlegs catalanistes Mestre d'Oleguer (1892) i Mort D'en Jaume d'Urgell (1896), i d'una etapa desigual, recuperà el realisme social amb Sol Solet (1905), conreà el naturalisme i mostrà la seva vinculació amb l'estètica modernista ( La Santa Espina, 1907).

Inactiu durant un temps, intentà el retorn a l'origen romàntic amb obres de qualitat no tant destacables. El 1906 es publicaren els seus meravellosos i patriòtics discursos Cants al pàtria.

Joan Salvat-Papasseit: La força de la rebel·lia

Salvat-Papasseit nasqué a Barcelona el 1894, on residí durant tota la seva vida en el barri de la Barceloneta. En Joan va tenir una infància difícil, ja que el seu pare, que era fogoner, va morir en un accident en alta mar. Fou escriptor i començà a escriure en castellà, encara que no sempre, en una sèrie de publicacions d’ideologia llibertària de temàtica obrera, com ara “La justicia social” de Reus i “Sabadell federal” de Sabadell, tal i com el seu nom indica. En aquesta “revista” última, la majoria dels seus escrits eren ja en català. Tot i que és conegut bàsicament per la seva tasca poètica, també va ser autor d'articles, manifestos i altres proses de caràcter polític i social.

L'any 1911 coneix a Antoni Palau i Joan Alavedra en una mena de tertúlia. Amb aquests amics es trobava sovint a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i constituïren el primer nucli contestatari anomenat 'Grup Antiflamenquista Pro-Cultura' en la línia de l'activisme pamfletari i revolucionari.

Una de les millors col·laboracions o creacions, parlant de revistes, va ser el 1918 quan va publicar en la revista “Un enemic del poble”. En aquestes publicacions es on exposa una ideologia que fluctua i evoluciona entre l’anarquisme, el socialisme i el catalanisme. Aquesta revista va tindrà tirada fins l’any 1919. Altres revistes de vida curta on també expressa el seu pensament foren “Arc-voltaic” i “Mar vella” en col·laboració amb Tomàs Garcés. Més tard ell es declarara com una home dolorit, cristià i socialista.

A partir de 1919 Salvat-Papasseit es torna un escriptor plenament català, es a dir, que només escriurà en la seva llengua. És en aquest any on ell publica el seu primer llibre de poemes, “Poemes en ondes hertzianes” on ell descriu els paisatges socials i visuals del seu barri. Mica en mica, va forjant-se com a poeta avantguardista. El 1921 escriu el llibre “Les conspiracions”, el qual és escrit des de fora de Catalunya i tracta l’exaltació del sentiment de nostàlgia envers la seva terra. Un dels llibres més importants per el seu ressò és “La rosa als llavis”, que és qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Són especialment destacables també les seves poesies patriòtiques i de combat. A nivell polític, va col·laborar intensament amb grups separatistes, i va fer una gran amistat amb Daniel Cardona.

Joan Salvat-Papasseit afectat d'una tuberculosi, una malaltia que el perseguí tota la seva vida, va morir a la seva ciutat natal, Barcelona, i en la seva terra, Catalunya, el 7 d'agost de 1924. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Núria Espert, Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafael Subirachs, entre d'altres.

Antoni Gaudí: Arquitectura i patriotisme

El 25 de juny de 1852, Antoni Gaudí naixia a Reus. Gaudí va tenir una infantesa malaltissa, amb sovintejades crisis pulmonars i artritis reumàtica. Gran part de l'Educació primària la va cursar, curiosament, a una escola fundada per Francesc Berenguer, el pare del que seria el seu futur i estret col·laborador en projectes com el de la urbanització de la Colònia Güell o de la Sagrada Família. El 1863, va iniciar els estudis de Secundària, etapa educativa que en aquella època era tot un símbol d'estatus social i econòmic. Gaudí no va ser un alumne brillant, encara que el conjunt d'assignatures n'hi havia una en què despuntava i que indicava amb claredat les seves inclinacions professionals: la Geometria.

Després de diferents vicissituds personals i acadèmiques, el 1874 va matricular-se oficialment a l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Barcelona. Com a estudiant universitari a voltes en confonien el rol de professor amb el d'alumne i combinava la seva tasca acadèmica amb la participació en diferents projectes arquitectònics. Gaudí es rebel·lava sovint contra els corrents estilístics que intentaven imposar alguns professors. A la biblioteca de l'Escola d'Arquitectura, gràcies a la fotografia, tenia accés a copioses obres que detallaven el conjunt del patrimoni arquitectònic mundial. Tot i l'admiració que sentia pel llegat històric d'impressionants edificacions gregues o gòtiques que marcarien els trets distintius de la seva pròpia obra, d'on va sorgir el seu inconfusible estil fou de la seva profunda fe cristiana, la seva irreductible catalanitat i de l'observació constant de la naturalesa humana, animal i vegetal.

I és just aquest estil inconfusible, el que va apartar Gaudí tant del continuïsme historicista predominant en moltes mostres arquitectòniques com de les avantguardes europees coetànies. Si bé Antoni Gaudí és la figura cabdal a Catalunya del complex moviment del Modernisme, no va ser mai deutor de cap corrent i va restar aïllat de tendències innovadores i envoltat només d'estrets col·laboradors. Condemnat durant dècades a l'ostracisme, el Gaudinisme a través de les seves diverses formulacions retornarà al primer pla a un arquitecte català universal que actualment esdevé un referent imprescindible per als amants de l'arquitectura a tot el món.

Un dels fets més desconeguts de la trajectòria de Gaudí és el seu compromís patriòtic. Una prova d’això és el que li va ocórrer l’any 1924, un fet que ens mostra una faceta cívica i patriòtica de l’arquitecte digne d’elogi. L’11 de setembre d’aquell any tenia la intenció d’assistir a la missa de record als difunts de 1714 que es feia cada any a l’església de Sant Just. Aquella activitat, però, va ésser prohibida pel règim de Primo de Rivera i aquell dia Gaudí va acabar a comissaria. El motiu de la detenció havia estat negar-se a complir les ordres de la policia i, a més, negar-se a respondre en espanyol. Malgrat els seus 72 anys, Gaudí fou colpejat, detingut i obligat a passar la nit als calabossos en companyia de delinqüents comuns.

En més d’una ocasió la rauxa de Gaudí es va posar de manifest, tot denunciant l’esperit servil de molts catalans de l’època. Ell creia que, en el seu país, no havia de parlar cap altre idioma que no fos el català i, d’això, en feia una qüestió de principis. Aquesta faceta del genial arquitecte ens ha estat amagada i oblidada, com ho ha estat també el fet que Gaudí va imprimir a la seva obra un alt contingut patriòtic, recollint motius catalanistes.

El 7 de juny de 1926, Antoni Gaudí va ser atropellat per un tramvia quan es dirigia a peu des de la Sagrada Família a la Plaça de Sant Felip Neri. L'artista no duia a sobre cap document que l'identifiqués, només, portava un grapat de panses i nous a les butxaques. Fins i tot, la reacció dels vianants va ser molt passiva davant un home d'aspecte descurat que semblava un simple vagabund. La incompetència dels serveis sanitaris va ser pregona i no van ser capaços de salvar la vida d'un home que en condicions normals hagués pogut superar les seqüeles del fatídic accident. Antoni Gaudí moria a Barcelona el 10 de juny de 1926.

Mossèn Alcover: Una vida dedicada a la llengua

Antoni Maria Alcover i Sureda va néixer el 1862 a Santa Cirga, possesió situada entre Manacor i Porto Cristo. Era fill d’una família de pagesos benestants. Després d'estudiar llatinitat es traslladà, als 15 anys a Palma per estudiar al seminari. Molt aviat es donà a conèixer com a polemista intransigent, ja que el seu caràcter fort el féu intervenir en furioses polèmiques.

La seva vocació literària es despertà primer en castellà, i a partir del 1879 en català. A partir d'aquest any inicià la tasca de recollir en el català col•loquial de Mallorca les rondalles, que començà a publicar el 1880 amb el pseudònim de "Jordi des Racó". La primera rondalla apareix a la revista L'ignorància. El 1885 publica contarelles, un aplec de narracions de tema popular. El 1886 fou ordenat prevere. Fou vicari de la parròquia de Manacor, i el 1888 obtingué la càtedra d'Història Eclesiàstica al Seminari. Més envant arribà a ser Vicari General i Canonge de la Seu de Mallorca.

El 1906, per iniciativa seva, i sota la seva presidència es celebrà el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Quan es constituí la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans en fou nomenat president. A causa de la ferotge disputa que mantingué amb els membres de l'Institut, aquesta relació es va acabar aviat.

La seva obra magna fou el Diccionari Català-Valencià-Balear, que no va veure llest, i que acabà el seu col•laborador Francesc de Borja i Moll. Alcover va dedicar bona part dels seus dies a confeccionar aquest diccionari imprescindible en la nostra llengua, gràcies a les col·laboracions que li arribaren de diferents punts dels territoris de parla catalana. Aquesta obra lexicogràfica recull el conjunt del lèxic català en tots els dialectes i totes les èpoques, i que troba obres comparables en molt poques llengües del món.

La seva producció literària, dirigida a la investigació lingüística, la història, la descripció de costums populars, el recull de materials folklòrics, quan no es dedica a la polèmica, és de pocs artificis, prosa sense voluntat estètica, es redueix al Aplec de Rondaies Mallorquines d'en Jordi d'es Racó, algunes biografies, com la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novel•la de to costumista (N'Arnau), i els dietaris dels seus viatges.

Mossèn Alcover va morir a Palma l'any 1932.