Valentí Almirall: Els precedents del catalanisme
Valentí Almirall va néixer a Barcelona l’any 1841 i morí l’any 1904. Era procedent d’una família benestant, dedicada al comerç de drogues i colònies, que disposava d’importants propietats urbanes i rurals, entre els quals hi havia el castell del Papiol amb títol nobiliari de baró del castell i terme, títol que Almirall defugí d’utilitzar.
Va tenir una bona formació bàsica i s’interessà per la producció cultural i intel·lectual moderna. Estudià filosofia i dret a la Universitat de Barcelona, però només exercí d’advocat ocasionalment. Durant la revolució de 1868, Almirall es llançà a l’activitat política en l’orientació republicana federal intransigent. Va dirigir el Club dels Federalistes i orientà El Federalista (1868-1869). Publicà unes Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Catalunya (1868) i prengué part en el pacte de Tortosa (el maig de 1869), signat entre representants d’entitats republicanes del Principat, del País Valencià, les Balears i Aragó, que fou contestat per Pi i Margall amb el pacte Nacional. Fundà El Estado Catalán, diari propagador del federalisme (Barcelona juliol de 1869- juny de 1870 , i Madrid, març- juny de 1873). Va intervenir en la revolta federal de Barcelona del setembre de 1869 i fou conduït presoner a les Balears, d’on s’evadí amb d'altres presos. Retornà amnistiat al final d’any. Participà en el moviment contra les quintes d’abril de 1870 i en la creació del setmanari La Campana de Gràcia, que deu el títol a un dels episodis del moviment.
Amb la Restauració monàrquica disminuí la seva activitat pública. El 1878 ajudà a fundar l’Ateneu lliure i en fou elegit president. Fundà i dirigí el primer diari en llengua catalana, el Diari Català (del 4 de maig de 1879 fins a la Festa dels Jocs Florals de Barcelona, el juny de 1881). El 1879 publicà les seves dues novel·les. El 1880, organitzà el I Congrés Catalanista, i el 1881, en el Congrés de Jurisconsults Catalans, va intervenir en defensa del dret català. El 1882 es fundà a Barcelona el Centre Català, del qual en fou escollit secretari. El 1883 per iniciativa seva, organitzà el II Congrés Catalanista. Intervingué molt directament en la redacció de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, coneguda com el Memorial de Greuges, i en els actes de difusió, que van culminar en la presentació del document al rei Alfons XII el 1885.
El maig de 1886 presidia la festa dels Jocs Florals de Barcelona i editava la seva obra principal Lo Catalanisme, en defensa del “particularisme” català. El 1887 es produí una escissió en el Centre Català, en part provocada per la ferma oposició d’Almirall al projecte d’ Exposició Universal a Barcelona que havia de tenir lloc l’any següent. Els dissidents, entre els quals hi havia Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner i Joan Permanyer, van fundar la Lliga de Catalunya.
Van designar la reina regent, Maria Cristina, reina dels Jocs Florals de 1888, i el Centre Català, amb Valentí Almirall, en celebrà uns de paral·lels. La influència política d’Almirall es va afeblir alhora que se’n accentuava la intransigència i en disminuïa la salut. Com a marmessor de Rossend Arús creà la biblioteca pública Arús a Barcelona, inaugurada el 1895. L’anysegüent fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès. En morir, el 20 de juny de 1904, llegà la seva casa a la ciutat de Barcelona, per fer-hi una escola, i els seus llibres a la biblioteca Arús.
En Valentí Almirall fou un dels precursors de catalanisme d'esquerres, i les seves aportacions teòriques a finals del segle XIX varen posar la base per al desenvolupament del nacionalisme català al llarg del segle XX.