Guifré el Pilós: El mite fundador

Guifré I de Barcelona, anomenat el Pelós, va néixer el 840 i va morir l'11 d'agost de 897. Va ser comte de Sardenya i d'Urgell, de Barcelona, de Girona de Besalú; també era marquès. Fill de Sunifred I i d'Ermesenda, el 877 es va casar amb Guinedilda. Va contribuir decisivament al repoblament de la Catalunya central després de les escomeses musulmanes. Entre el 872 i el 878 va començar el repoblament per la vall de lord i continuà el 879 al Ripollès, el 881 a Osona i el 889 al Bages. De aquesta forma va fixar les fronteres separadores del territori dominat pels musulmans, amb la divisòria de les aigües entre les conques dels rius Llobregat i Segre.

La reorganització del comtat d'Osona data documentada des del 885 i la contribució del bisbat de Vic data aproximadament pel 886. Als anys 888-890, Guifré va tenir enfrontaments amb Sunyer II i Dela, comtes d'Empúries, els quals havien ocupat Girona i un sector del comtat de Besalú, i en va aconseguir l'expulsió.

El 884 va lluitar, sense èxit, contra el cabdill Ismaïl, que era instal·lat a Saragossa des de el 871. Decidit a foragitar els musulmans de Lleida, el 897 va marxar amb el seu exèrcit català contra el governador Llop, però fou derrotat i va morir en la lluita.

Segons una llegenda molt posterior, Lluís I el Piadós va dibuixar a l'escut de Guifré, daurat, traços amb els seus dits tacats amb la sang d'aquell, amb la qual cosa va crear així la bandera catalana. Aquesta llegenda, que cal situar al segle XVI, conta que Lluís el Piadós, rei dels francs, hauria demanat a Guifré el Pelós que l'ajudés a lluitar contra els normands. De resultes de l'enfrontament, el comte fou greument ferit. Quan el rei el visità a la tenda on reposava, i en premi a la seva gesta, va pintar, amb els seus dits tacats amb la sang de Guifré, quatre barres sobre l'escut daurat del comte. La historia real, però, confirma que la nostra bandera no es pot remuntar abans del segle XII. La primera mostra de l'existència de l'escut català és en un segell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, corresponent a un document provençal de l'any 1150.

D'acord amb la seva voluntat, Guifré el Pelós va ésser enterrat al Monestir de Ripoll, que ell mateix havia fundat. Després d'haver passat per moltes vicissituds, les restes van rebre sepultura definitiva l'11 d'agost de 1982, quan es va inaugurar el monument funerari que hom pot contemplar a l'interior de la basílica. Guifré I el Pelós és un dels personatges més importants de Catalunya, a qui s'atribueix l'origen d'un dels principals símbols de la nostra nació.

Jaume I el Conqueridor: El forjador de la nació.

Jaume I el Conqueridor va néixer a Montpeller el 1208 i va morir a València el 27 de juliol de 1276. Va ser rei de Catalunya - Aragó (1213-1276), de Mallorca i de València (des del 1229 i el 1239, respectivament) i també senyor de Montpeller. Fill i successor de Pere I el Catòlic.

Després de la desfeta de Muret (1213), on morí el seu pare, Jaume va servir d'ostatge a Simó de Montfort i, un cop alliberat, gràcies a la intercessió del Papat fou encomanat als templers de Montsó, juntament amb el comte Ramon Berenguer V de Provença, cosí seu. Es va organitzar aleshores un consell de regència presidit en un principi pel seu besoncle, el comte Sanç.

Mentrestant, l'infant Jaume va estar sota la tutela dels nobles, els quals tragueren profit de la seva minoritat i l'implicaren en les seves bandositats. Fins i tot el feren objecte d'un segrest a Saragossa al costat de la seva primera muller Elionor, filla d'Alfons VIII de Castella, de la qual es separà més endavant. L'infant Jaume intentava aprendre les dificultats que suposava haver de fer-se càrrec de la Corona, i fugir dels consells interessats que li intentaven transmetre els seus cortesans. Segons sembla, l'infant Jaume no era massa dotat per la guerra, però gràcies a una bona instrucció va aprendre els secrets de les batalles i les lluites i es va formar com a persona, com a guerrer i com a governant.

L'època de regència conclogué als 17 anys, quan el jove rei maldà per sobreposar-se a l'estat d'anarquia nobiliària existent. Va cometre el setge de Peníscola (1225), però hi fracassà. Poc després (1226-1227) es produí una revolta protagonitzada pels barons d'Aragó, amb els quals s'hagué d'arribar a un acord. Jaume va haver de fer front als interessos particulars de la Cort i als maldecaps que li suposaven les lluites internes entre molts dels seus detractors.

Per tal de demostrar la seva bel·licositat, el rei s'embarcà a Salou de cara a la conquesta de Mallorca (1229), duta a terme de forma ràpida. La conquesta d'Eivissa es va produir el 1235, mentre que Menorca esdevingué tributària ja des del 1231. Si la conquesta de Mallorca fou ben rebuda pels catalans, els aragonesos, en canvi, van preferir la de València, la qual es materialitzà en tres etapes. Per fixar els límits fronterers amb Castella, el rei Jaume signà el tractat d'Almirra (1244) amb Alfons X el Savi. En produir-se la revolta de Múrcia contra aquest últim, El Conqueridor la sotmeté i la lliurà al rei castellà, el qual era el seu gendre. En el cas de València es procedí igualment a un repartiment i repoblament i a la creació d'un regne autònom (promulgació dels Furs de València). Jaume va tenir sempre molta cura de respectar els drets de les terres conquerides i per això sovint atorgava règims especials a les mateixes, per tal que es regissin ells mateixos de manera autònoma i per acontentar la població i evitar revoltes.

Jaume I tingué afanys expansionistes en altres camps: intervingué més d'un cop en la lluita per la successió d'Ermengol VIII d'Urgell mantinguda per la comtessa Aurembiaix, a qui ell donà suport, contra els de Cabrera. Intervingué també a Navarra amb la pretensió frustrada de succeir Sanç el Fort.

Mitjançant el tractat de Corbeil (1258), Lluís IX va renunciar els seus drets teòrics sobre els comtats catalans. En una altra direcció, el rei encetà una veritable política amb els sultans nord-africans, per fomentar les relacions mercantils amb el Magreb.

L'acabament de les conquestes féu ressorgir les tensions entre la monarquia i la noblesa. Els problemes de la seva successió es manifestaren en els diferents repartiments que féu dels seus estats: l'últim i definitiu deixava Catalunya, Aragó i València per a Pere, fill de la seva segona muller Violant d'Hongria, mentre que les possessions ultrapirinenques foren assignades a Jaume. De la descendència il·legítima d'algunes de les relliscades del rei, en sortiren diferents branques: la dels Castre, les dels Xèrica i la dels Ayerbe (els únics fills legítima acceptats per Jaume).

Respecte la seva famosa crònica d'estil autobiogràfic (el llibre dels Feits), Jaume en fou en certesa l'inspirador però és poc probable que en fos l'autor directe. Cal destacar tres coses de la personalitat del rei en Jaume: el seu esperit guerrer i de conquesta, que va permetre expandir la corona catalana i forjar un confederació de regnes autònoms que són el preludi dels Països Catalans; la seva fidelitat i magnanimitat com a governant, tot intentant fugir del poder despòtic i resolent els conflictes de manera raonada i equilibrada; i, finalment, la seva passió per les dones, una autèntica obsessió cap al sexe femení, el que li va comportar nombrosos maldecaps i conflictes.

Roger de Flor: Cap dels Almogàvers

Aquest cavaller d'origen alemany fou frare templer i encetà la seva heroica biografia combatent per la defensa d'Acre (1291). El papa el denuncià pel fet d'haver-se enriquit a costa dels fons eclesiàstics, Roger abandonà l'ordre, i l'any 1302, fou contractat per l'Emperador de Constantinoble per plantar cara al perill turc. A canvi va rebre el títol de Megaduc i la promesa de matrimoni de la filla del Tsar de Bulgària. Amb l'ajuda del rei de Sicília va preparar l'expedició que formaren 1500 cavallers i 4000 almogàvers amb llurs famílies.

Els almogàvers eren uns soldats temibles que ja havien lluitat a la península al servei dels reis de la Corona d'Aragó, acostumaven a lluitar de peu, armats amb llances i dards. Eren catalans i aragonesos, tot i que també s'hi deixava veure algun musulmà renegat. L'eficaç ajuda que representaven en temps de guerra es convertia en greus problemes en temps de pau. Atacaven a camperols i a civils, a qui extorsionaven per obtenir els recursos que necessitaven, però més aviat devia ser perquè trobaven a faltar sang i violència. Bé, doncs així, aquesta expedició (anomenada "La Gran Companyia Catalana" ) va anar a parar als peus a l'Imperi Turc que s'acostava perillosament a Constantinoble. A l' Àsia menor, els turcs, foren derrotats repetidament pels bàrbars catalans. Durant la primavera del 1304 tingué lloc una baralla entre almogàvers i alans infidels, i en aquesta lluita va morir el capitost d'aquests últims, que prometeren venjança. Els genovesos, per raons comercials, i els alans, orgullosos com ells sols, foren els que més odi suscitaren cap a Roger i " Companyia", mentre el ressò de la força i brutalitat catalana recorria tot Europa.

L'Emperador, no molt segur de la fidelitat dels almogàvers, que anaven apropiant-se, catolitzant, i catalanitzant tot els què se'ls hi posava per davant, ordenà que l'expedició es replegués. Roger de Flor negocià amb l'emperador, i aquest li donà el títol de Cèsar i aplicà la savia dita: la terra per qui se la treballa. Donà les terres conquerides a l'expedició i això indignà al fill de l'emperador.

Roger rebé en feu l'Àsia Menor, i la Companyia s'establí en les illes imperials de l'Arxipèlag i en les grans ciutats. L'Abril de 1305, abans de traslladar-se, Roger, celebrà un dinar de comiat amb els seus millors amics. Allà s'hi presentaren els alans, i compliren la seva paraula, l'assasinaren juntament amb els acompanyants i els catalans que rondaven per la ciutat, el 4 d'abril de 1305. La reacció fou la devastació de Tràcia i Macedònia, coneguda com La Venjança Catalana. Però sense l'autoritat de Roger de Flor, ningú fou capaç de dirigir el grup fermament. Van passar al servei de diversos senyors fins que, finalment, en la batalla de Cefis (1311), derrotaren les tropes franceses del duc d'Atenes, van ocupar el seu ducat i allí s'hi van quedar, tot reconeixent la sobirania del rei de Sicília. Aquesta batalla fou un bon exemple de l'estil de lluita almogàver: van desviar el curs d'un riu i van convertir en un immens camp de fang la plana on s'havien de desplegar els cavallers francesos, els cavalls tenien molt poca maniobrabilitat, i això els facilità una fàcil i encantadora acarnissada. El 1318, van conquistar Tessàlia i hi constituïren el ducat de Neopàtria. El 1380, els territoris d'Atenes i Neopàtria van passar a la sobirania de Pere el Cerimoniós. Els peixos del Mediterrani ja portaven tatuades les quatre barres.

Les proeses dels almogàvers han estat narrades per el cronista Ramon Muntaner, que participà en l'expedició i per Bernat Desclot. Aquí en tenim un fragment:

Aquestes gents que tenen per nom almogàvers son gent que no viuen sinó de fets d'armes, no s'estan en viles ni ciutats, sinó en muntanyes i boscos guerrejant amb sarraïns. Sofreixen moltes malenances que altres homes no podrien sostenir, que bé passaven a vegades dos jorns sense menjar, si mester lo és, i menjaren de les herbes del camp. I no porten més que una gonella o camisa, sia estiu o hivern, i en les cames porten unes calces de cuiro, i en els peus unes abarques de cuiro. Cadascun porta una llança i dos dards i un sarró de cuiro en què porten llur vianda. I són molt forts i molt lleugers per fugir i per encalçar. I són catalans, aragonesos i sarraïns.

Roger de Llúria: L'almirall català

Rogger de Llúria va ser el flamant almirall de la companyia catalana, que duria a terme nombroses conquestes per la Mediterrània, tot esdevenint un autèntic cap d'un exèrcit poderossísim.

Roger va néixer a Scala (Itàlia) i era fill del senyor de Lòria (el nom del qual ha estat catalanitzat modernament sota la forma de Llúria). Va arribar a Catalunya amb la seva mare el 1263, acompanyant el seguici de Constança, futura esposa de Pere. Roger es va criar a la cort catalana i va ser nomenat senyor de Seta i Cocentaina. En vida del rei Jaume I, aquest li confià la repoblació de la contrada de Cocentaina, afectada per una revolta sarraïna. A la mort del rei, el fill de Jaume I (i íntim amic de Roger) Pere, va heretar Aragó, Catalunya i València i l'altre fill, Jaume, va heretar Mallorca, Rosselló, la Cerdanya i Montpeller.

El 1282 acompanyà Pere I a l'expedició a Barbària i Sicília. Roger de Llúria fou nomenat almirall, a més d'encarregat de comandar l'esquadra que restà a Sicília després de la conquesta de l'illa, davant la difícil situació de la zona. Així, malgrat els escassos coneixement mariners de Roger, aquest aconseguí la primera victòria a Malta, amb vint-i-una galeres. Es diu que l'enfrontament entre els almiralls català i francès fou ferotge, però que finalment Roger en va sortir victoriós. Després d'aquesta victòria, es decidí atacar la costa de Calàbria.

L'any següent retornà a la batalla contra les galeres franceses que intentaven recuperar Nàpols, i amb un gran enginy, va aconseguir fer presoner al príncep de Salern, qui va intercanviar per la llibertat de la princesa Beatriu, filla del rei Manfred i germana de Constança, que restava presa des de 1266. Fou rebut triomfalment a Messina, però unes setmanes més tard inicià incursions a les costes calabreses (Nicotera i Castelvetro) i s'apoderà del penyal de Gelbes i la ciutat de Tarento.

La mort de Carles d'Anjou, va provocar el nomenament de Carles de Valois, que va pretendre envair Aragó i Catalunya, per la qual cosa va reunir un poderós exèrcit de 180 mil homes, i una flota amb cent quaranta galeres. Inicià la invasió per Salses, assetjà Girona i, davant la impotència dels almiralls catalans Ramon Marquet i Berenguer Mallol, el rei decidí cridar a Roger de Llúria. Aquest, amb la seva esquadra, va obtenir la famosa victòria de les illes Formigues (4 de setembre de 1285), tot simulant ésser més vaixells dels que eren realment, tot encenent tres fanals a cada nau. El combat fou sagnant, i malgrat l'oferiment de treva per part dels francesos, finalment la victòria catalana és materialitzà a la batalla de Coll de Panissars (1 d'octubre de 1285).

Més endavant, Roger participarà en la presa de Mallorca, però amb la mort del rei, fou Alfons qui heretà tots els regnes catalans, mentre que Jaume heretà les possessions italianes. Els conflictes amb les francesos varen continuar per la voluntat d'aquests d'ocupar l'illa de Sicília, però sempre toparen amb la força i l'astúcia de Roger de Llúria.

Roger de Llúria va morir a València el 17 de gener de 1305. Fou enterrat al monestir de Santes Creus, als peus del sepulcre del rei Pere el Gran, tal i com ordenava el seu testament. Roger de Llúria va ser, sens dubte, el més famós almirall de la corona catalano-aragonesa, tot i servir quatre monarques diferents. Roger serà sempre recordat per la seva astúcia guerrera sobre el mar, el que ens recorda la seva frase: "Cap peix no gosa treure el cap si no porta al seu dors l'escut del rei d'Aragó i Sicília".

Pere Joan Sala: La lluita dels Remences

Pere Joan Sala fou un dels dirigents més importants del moviment dels remences, que actuà al Principat als voltants del segle XV per lluitar contra els privilegis i exigir unes més dignes condicions de vida de la pagesia.

Pere Joan va néixer a Granollers de Rocacorba, al Gironès. Al 1462 es llençà al camp, reclutant gent addicta, a més de donar-los armes per al combat per tal de reivindicar els drets de la pagesia. Entrà a la ciutat de Girona amb cinquanta homes provinents de les rodalies de Banyoles, formant part d'una guarnició reialista que defensà la Força gironina.

Durant la primera guerra remença contra la corona, va formar part dels grups remences, al costat del guerriller Verntallat, que creien en les promeses de la reina Joana Enríquez sobre les reivindicacions pageses. A la fi de la guerra, però, les promeses no es compliren i Sala va participar vivament del malestar creat a aquest incompliment. Així, va optar per la via armada i l'any 1482 va actuar contra el mossèn Joan Desvern a la vall d'Amer quan aquest reclamava els impostos endarrerits als pagesos.

El 1484 va distanciar-se del seu company de lluita Verntallat i va dirigir diversos aixecaments, com el de Mieres el 22 de setembre, que va marcar l'inici d'una segona revolta remença. Després d'aquest èxit, va proclamar la llibertat absoluta i va liquidar qualsevol servitud, dret o prestació. A més, va impulsar l'aixecament dels pagesos de la Muntanya, la plana de Vic i la Selva. La seva campanya fou coratjosa, però imprudent, ja que es produïren diversos enfrontaments directes que li causaren forces baixes. Dominà un miler d'homes i va tenir importants èxits. Va intentar prendre Torroella de Montgrí, Girona i tot l'Empordà però fracassà, malgrat apoderar-se d'Anglès, centre important de les rutes, el que l'assegurava les connexions amb les zones de moviment remença més intens. Va mantenir una forta disciplina entre la seva gent, a més d'infringir alguns càstigs cruels dictats contra contemplacions contra els enemics.

La seva audacitat i oratòria el va convertir en un líder sòlid, seguit àmpliament per les masses. El 1485 va estendre la revolta al Vallès de la mà del seu nebot i va ocupar la ciutat de Granollers i Mataró, provocant diverses derrotes de les tropes reials, el que provocà una gran reacció de les autoritats per a derrotar-lo. Així, el 24 de març de 1485 fou vençut en batalla a Llerona (Vallès Oriental) i capturat. Va ser dut a Barcelona, on fou condemnat a mort tot i haver demanat perdó a l'infant Enric. Va morir escapçat i esquarterat el 28 de maig de 1485 i el seu cap fou penjat del portal Nou.

Vicent Peris: Cap de les germanies

Vicent Peris, ciutadà de València, esdevingué cap principal del moviment de les primeres germanies valencianes que es donaren entre 1519 i 1523. Eren temps de revoltes populars contra el sistema feudal, temps en que la pesta, la fam i l’encariment del cost dels productes més bàsics feien augmentar el descontentament popular. I tot això feu que apareguessin les Primeres Germanies, primer moderades i dialogants, i després, extremistes, radicals i bèl·liques.

Peris, velluter d’ofici, fou membre de l’anomenat Junta dels Tretze, organisme format per la gent del poble i d’oficis com blanquers, teixidors,... per tal de reformar el govern municipal i disminuir el valor dels censals del poble. Participà als primers avalots contra la noblesa.

S’incorporà al cos armat de Joan Llorenç, que sortí de la capital valenciana cap a Xàtiva. Era el juny de 1521, quan Peris destacà per prendre per la força de les armes el castell de la ciutat, voltat i ajudat pels agermanats. En aquella batalla el capità fou ferit de mort i Peris prengué el comandament. Després d'una dura lluita amb intervenció de canons, ocupà el castell el 14 de juliol. Aplegà una milícia important i partí en observació de les forces del virrei, Diego Hurtado de Mendoza, que es trobava prop de Gandia. Prenent la iniciativa, tractà de bloquejar a Gandia el virrei, que es refugià a la vila. El duc, deixant-se aconsellar pels seus, es decidí a sortí a la batalla refiat de la seva cavalleria i dels canons que duia. Peris acceptà la lluita en veure les primeres maniobres, i s’acostà a la vila amb algunes peces d’artilleria. El primer foc artiller resultà recomanable als agermanats, i el virrei irat intentà una resposta amb 200 cavalls, que foren rebutjats pels homes de Peris molt ben dirigits. El contraatac encara fou més clar pels agermanats, que dispersaren la infanteria enemiga i es quedaren els canons. El virrei va haver de fugir amb més de 200 morts i molts ferits a l’esquena. Així Peris va obtenir la seva primera victòria com a dirigent i entrà triomfador a Gandia. Manà batejar els moros de la vila i expulsà molts castellans, que tot hi haver lluitat pels agermanats a Castella, havien vingut al País Valencià per lluitar a favor del virrei.

Contrari a l’actitud conciliadora dels jurats i partidari de la resistència a ultrança, intentà combatre l’exèrcit del lloctinent, però, fou derrotat pel marquès de Zenete, germà del virrei, i es refugià a Alzira i més tard a Xàtiva. Mentre, el virrei fracassava amb grans pèrdues contra aquestes dues ciutats, que encara quedaven agermanats lluitadors.

Vicent Peris, comandant de les forces de Xàtiva, s’avingué a celebrar converses amb el marquès de Zenete, germà del virrei, que hi entrà amb un centenar de soldats. Les discrepàncies acabaren amb dura violència, i finalment el marquès i tots els seus foren capturats el gener de 1522. En absència de Peris, les autoritats alliberaren el marquès el 22 de febrer de 1522.

Mentrestant, Peris decidia tornar a València, disfressat, per provocar-hi una nova rebel·lió. La seva presència, en ser revelada al poble, motivà una gran concentració d’entusiasme. Però seguidament arribà la resposta, un exèrcit de 5000 homes precedit pel governador, els jurats i el mateix marquès, l’atacaren a la seva casa, on després d’una defensa aferrissada, el marquès morí. Peris es refugià a casa seva amb uns quants dels seus. Incendiat l’edifici pels qui l’assetjaven va haver de sortir-ne i fou assassinat immediatament. Era el 19 d'octubre de 1521. Tots els seus bens foren confiscats, i el seu cap fou clavat al portal de St. Vicent, i el seu braç dret dut a la picota d’Otinyent.

Vicent Peris ha estat mitificat com un heroi popular durant molts anys, i això ha estat resultat de la constant lluita a favor dels drets del seu poble durant tota la seva vida.

Joanot Colom: Esperit de revolta

Joanot (Ot) Colom va ser un destacat polític mallorquí del segle XVI. Cap dels agermanats a Mallorca, va dirigir l'aixecament popular contra els abusos dels nobles a l'illa. Aquest aixecament, conegut com a germanies, es va dur a terme amb èxit al País Valencià i a Mallorca, i va tenir com a objectiu la lluita contra els privilegis nobiliaris i la defensa dels drets de les classes populars.

Joanot Colom era sabater d'ofici. El desembre de 1520 ja participà en el procés d'agitació popular contra el virrei Gurrea, que el feu empresonar. La detenció de Colom va provocar una enorme indignació popular, ja que aquest havia assolit una enorme popularitat i prestigi entre les classes populars. Aquest va ser un dels factors que provocà l'alçament que va enfrontar els agermanats contra els privilegiats, i que va triomfar no tan sols a la capital, Palma, sinó també a tot Mallorca, llevat de la vila d'Alcúdia, on els nobles es feren forts. El 1521 fou executat el primer cap de la Germania, Joan Crespí i Colom, i ell va ser escollit per a substituir-lo i acabar així amb certs desordres produïts en temps de Crespí.

Colom governà Mallorca amb fermesa i seny. Organitzà bé el servei de queviures, va suprimir impostos i va administrar justícia. Va aconseguir establir un ordre total entre els diferents nuclis d'agermanats de l'illa, sense necessitat del poder del virrei ni dels nobles. Aquests continuaven refugiats a Alcúdia, ben auxiliats per mar des d'Eivissa. Els nobles no restaren inactius, i les seves constants incursions varen fer decidir a Colom d'atacar-los. Amb 6000 infants, 400 genets i 6 canons es presentà davant d'Alcúdia, per a demostrar la seva força. Malgrat això, la seva inexperiència militar va fer que mentre negociava amb els nobles, les forces d'aquests els traïren i robaren tres canons als agermanats. A més, coincidint amb el dia de Nadal, la majoria d'agermanats el passà a casa seva, fet que aprofitaren els nobles per atacar-los i provocar nombroses baixes.

Aquesta victòria dels nobles els feu iniciar una contraofensiva a l'illa. Partint d'Alcúdia, intentaren avançar cap a Muro, però foren continguts i vençuts. Els contactes del virrei Gurrea amb l'emperador Carles V van fer que aquest destinés una força de 12000 homes a l'illa, que desembarcaren a l'octubre de l'any 1522 a Alcúdia. Prengueren Pollença, Muro i Rafalgars.

La cruenta repressió del virrei sobre les zones ocupades va fer decidir a Colom a intentar una resistència desesperada a Palma de Mallorca. Va ser durament assejat, però un gran atac de les forces imperials va ser rebutjat heroicament, provocant però moltes baixes. La resistència es va fer inviable i finalment es negocià la rendició i lliurament de la plaça. L'exèrcit del virrei entrà a la ciutat el 7 de març de 1523 i Colom fou condemnat a mort.

Joanot Colom va morir estenallat el 3 de juny de 1523, abans de ser escapçat i esquarterat pels seus botxins. Les seves restes foren exposades en públic i el seu cap penjat en una gàbia a la porta Pintada. La seva casa fou cremada, el terreny on s'alçava, sembrat de sal i els seus béns foren confiscats. Això produí un gran horror entre la població, ja que Colom havia governat de manera sàvia, justa i amb valentia en uns moments crítics, i la seva gran honestedat fou molt valorada pel poble, que va veure com un home defensava amb total convicció la causa de les classes populars, donava la seva vida per ells.