Guifré I de Barcelona, anomenat el Pelós, va néixer el 840 i va morir l'11 d'agost de 897. Va ser comte de Sardenya i d'Urgell, de Barcelona, de Girona de Besalú; també era marquès. Fill de Sunifred I i d'Ermesenda, el 877 es va casar amb Guinedilda. Va contribuir decisivament al repoblament de la Catalunya central després de les escomeses musulmanes. Entre el 872 i el 878 va començar el repoblament per la vall de lord i continuà el 879 al Ripollès, el 881 a Osona i el 889 al Bages. De aquesta forma va fixar les fronteres separadores del territori dominat pels musulmans, amb la divisòria de les aigües entre les conques dels rius Llobregat i Segre.
La reorganització del comtat d'Osona data documentada des del 885 i la contribució del bisbat de Vic data aproximadament pel 886. Als anys 888-890, Guifré va tenir enfrontaments amb Sunyer II i Dela, comtes d'Empúries, els quals havien ocupat Girona i un sector del comtat de Besalú, i en va aconseguir l'expulsió.
El 884 va lluitar, sense èxit, contra el cabdill Ismaïl, que era instal·lat a Saragossa des de el 871. Decidit a foragitar els musulmans de Lleida, el 897 va marxar amb el seu exèrcit català contra el governador Llop, però fou derrotat i va morir en la lluita.
Segons una llegenda molt posterior, Lluís I el Piadós va dibuixar a l'escut de Guifré, daurat, traços amb els seus dits tacats amb la sang d'aquell, amb la qual cosa va crear així la bandera catalana. Aquesta llegenda, que cal situar al segle XVI, conta que Lluís el Piadós, rei dels francs, hauria demanat a Guifré el Pelós que l'ajudés a lluitar contra els normands. De resultes de l'enfrontament, el comte fou greument ferit. Quan el rei el visità a la tenda on reposava, i en premi a la seva gesta, va pintar, amb els seus dits tacats amb la sang de Guifré, quatre barres sobre l'escut daurat del comte. La historia real, però, confirma que la nostra bandera no es pot remuntar abans del segle XII. La primera mostra de l'existència de l'escut català és en un segell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, corresponent a un document provençal de l'any 1150.
D'acord amb la seva voluntat, Guifré el Pelós va ésser enterrat al Monestir de Ripoll, que ell mateix havia fundat. Després d'haver passat per moltes vicissituds, les restes van rebre sepultura definitiva l'11 d'agost de 1982, quan es va inaugurar el monument funerari que hom pot contemplar a l'interior de la basílica. Guifré I el Pelós és un dels personatges més importants de Catalunya, a qui s'atribueix l'origen d'un dels principals símbols de la nostra nació.
