Salvador Espriu: La pell de la poesia


Va néixer a Santa Coloma de Farners (La Selva), on el seu pare feia de notari, el 10 de juliol del 1913. La seva família, però, es va establir a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar, on estudià dret i història antiga a la Universitat de Barcelona.

Es donà a conèixer com a narrador, de gran rigor, sarcàstic i pessimista, aliè al Noucentisme (Ariadna al laberint grotesc 1935). Com a poeta, satíric a Les Cançons d'Ariadna (1949), bastí un cicle de requesta metafísica, eixut i dens des de Cementiri de Sinera (1946) fins a Final del laberint (1955).

Clos aquest cicle, en La pell del brau (1960) reflexionà sobre la guerra civil, i en el Llibre de Sinera (1963) sobre la realitat catalana, tot enllaçant el civil i el metafísic en el seu particular repertori de símbols. A Setmana Santa (1971) la mística jueva li forní les referències per a una punyent reflexió sobre el dolor, la mort i la transcendència.

Excel•lí com a dramaturg a Primera història d'Esther (1948), de gran riquesa i recerca lèxiques, resum del seu món i compendi de la identitat catalana amenaçada en els anys difícils. Del darrer període d'Espriu, cal remarcar les narracions de Les roques i el mar, el blau (1981), potser el punt de màxima tensió expressiva de la seva prosa, profundament desencisada i violentament sarcàstica, que combina temes de mitologia clàssica amb recerques dialectals.

Les musicacions que va fer el cantautor Raimon d'algun dels seus poemes van contribuir de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es feren de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966).

El seu nom va estar sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. Va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i va rebre la medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona (1982). Va ser nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 va rebutjar la Creu d'Alfons X el Savi.

Va ser membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es va dedicar a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el va convertirà en un model de l'últim quart de segle.

El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.