Lluís Companys i Jover va néixer el 21 de juny de 1882, en un petit poble del Segrià, El Tarrós. La seva família provenia d'una nissaga de propietaris agrícoles, però ell es va criar en la cultura popular i obrera. Va estudiar a Barcelona, on va entrar en contacte amb les lluites obreres i sindicals de l'època, a més de conèixer Francesc Layret, el qual serà un dels seus millors amics i un referent per a la seva vida.
Va cursar la carrera de Dret i va exercir d'advocat laboralista defensant els obrer/es en els judicis, a més de col·laborar periodísticament amb els diaris La Publicidad i La Lucha. Ben aviat es va sentir atret per les iniciatives polítiques de l'època que pretenien unir republicanisme i obrerisme, el que el portà a militar a la Unió Federal Nacionalista Republicana i, més tard, al Partit Republicà Català, sempre unit inseparablement a Layret. Un atemptat l'any 1920 va acabar amb la vida del seu gran amic i company, i va haver de seguir sol amb la tasca de construcció d'un partit obrer d'àmbit català. A més, va promoure la Unió de Rabassaires, sindicat agrari de defensa dels interessos dels camperols/es i fou director del seu diari portantveu, La Terra.
L'any 31, mentre es gestaven les eleccions municipals de l'abril, fou un dels impulsors de la Conferència de les esquerres a Catalunya, que donarà lloc a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, configurada en un conglomerat de casals i ateneus populars estesos arreu del país.
El 12 d'abril de 1931 es celebraren les esperades eleccions municipals, que donaren com a resultat una victòria aclaparadora d'Esquerra Republicana aconseguí una victòria aclaparadora. El dia 14, enmig de l'eufòria popular i els dubtes de les autoritats, Companys es dirigeix a l'Ajuntament i pren possessió revolucionària de l'alcaldia. Minuts més tard, surt al balcó de l'Ajuntament i proclama la República. Acte seguit, es reunirà amb Francesc Macià (president d'ERC i conegut popularment com l'Avi), el qual des del balcó de la Generalitat, proclamarà la República catalana.
Companys, en aquesta primera etapa, ocupà el càrrec de governador civil i, posteriorment, s'encarregà de la defensa a les Corts espanyoles de l'Estatut que havia aprovat el poble català en referèndum. L'any 32 fou nomenat president del Parlament català, càrrec que va haver de deixar per dedicar-se a la direcció del ministeri de Marina. Finalment, amb la mort de l'avi Macià, va ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya
La seva obra de govern es caracteritzà per la millora de les condicions de vida de les classes populars i per l'aprofundiment democràtic i la defensa de les llibertats nacionals. Formà un govern de marcat caràcter d'esquerrà i catalanista per aguantar les envestides de la dreta conservadora catalana i espanyola. El seu govern promulgà la llei de contractes de conreu, que suposava una reordenació total del camp català, ja que donava la oportunitat a molts camperols/es a ser petits propietaris de la terra que treballaven.
A mitjans de l'any 34, Companys, en fer-se efectiva l'entrada de la dreta pro-feixista (CEDA) al govern espanyol, proclamarà l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934, erigint Catalunya com baluard de la República i dels valors democràtics i socials, però també en defensa d'una major llibertat nacional per Catalunya. Després de diversos combats, es produí la rendició del govern català davant la manca de recursos materials i humans. Es va suspendre l'autonomia catalana, es va tancar el parlament, es limità l'ús de la llengua catalana, i els dirigents de la Generalitat (amb Companys al capdavant) foren empresonats i deportats al vaixell Uruguay i al penal de Puerto de Santa María.
La victòria electoral de les esquerres al febrer del 36 va permetre el retorn dels empresonats i la restitució de la presidència de Companys. Al mes de juliol del 36, però, es produí un aixecament militar de l'exèrcit contra la República, comandat per Franco i ajudat per l'església i les dretes, que provocà una llarga i sagnant guerra civil. A Catalunya triomfaren les forces republicanes que aixafaren l'intent d'insurrecció feixista, i fins a finals de 38, es mantingué un govern amb garanties més o menys estable.
Durant aquest dos anys, Companys intentà salvar la situació amb la recerca d'un equilibri de forces i aturant els excessos dels incontrolats, tot i que es produí una forta centralització de les atribucions per part del govern de Madrid. La salvaguarda de la República, la democràcia, la llibertat nacional i la lluita contra el feixisme foren exemplars i Catalunya no caigué fins al febrer del 39 amb l'ocupació de les ciutats de Barcelona i Girona.
Un fet significatiu és l'ajut que prestà el president Companys als refugiats bascos, molts d'ells instal·lats a Catalunya després de la caiguda d'Euskadi, als quals proporcionà mitjans per la subsistència i la posterior fugida. Companys va ser un dels puntals que ajudà a fugir del país a milers de persones. Va facilitar el camí a la gent compromesa políticament, als qui patien l'amenaça feixista o simplement aquells que tenien por de les represàlies.
L'exili de Companys va estar marcat per l'obsessionant recerca del seu fill Lluïset, el qual romania internat en algun hospital psiquiàtric de l'estat francès, per on el va buscar insistentment però sense resultat. Després de l'ocupació nazi de París, Lluís Companys serà detingut per la Gestapo i entregat a la policia franquista espanyola a través del pont internacional d'Hendaia.
Un cop a mans de les autoritats espanyoles, Companys va patir tota mena de tortures i vexacions a la Dirección General de Seguridad de Madrid. Més endavant serà portat a Barcelona on s'organitzà un simulacre de Consell Sumaríssim, on no se li donà ni oportunitat de defensar-se. Condemnat d'antuvi al judici, l'acusaren de rebel·lió militar aquells qui enderrocaren per la força de les armes el règim republicà democràticament escollit i que premeditaren l'anihilació de tot element nacional català i de tota conquesta social, representades ambdues en la figura emblemàtica del president.
Lluís Companys va morir assassinat la freda matinada del 15 d'octubre de 1940 per les bales que disparà un escamot d'execució de l'exèrcit franquista espanyol, que ressonaren arreu de la ciutat de Barcelona. Va morir dempeus, amb la dignitat dels màrtirs catalans que no s'agenollen davant l'enemic i amb la seguretat d'haver entregat la seva vida en la defensa dels seus ideals de justícia i llibertat. Morí amb els peus descalços, trepitjant terra catalana i al crit "Per Catalunya!", ofegat tan sols per les bales d'aquells feixistes espanyols que el mataren per ser el símbol de la Catalunya popular i republicana que tant odiaven i que pretenien esborrar.
Després de la seva mort, Companys continua present en la memòria del poble català com a home senzill que morí en la defensa dels seus ideals i al servei del seu poble. Catalunya continua sent l'únic poble europeu on s'ha assassinat el seu president democràticament escollit tan sols per la seva condició. Malgrat això, i la manca de perdons i honors al president, res farà oblidar al poble català una de les figures més representatives i estimades de la seva història.
