Rafael Casanova: Defensor de les llibertats catalanes


Rafael Casanova va ser un personatge que lluità amb la màxima fidelitat al servei del seu poble, Catalunya. Tant és així, que ha quedat en el record històric de tots els catalans com a símbol de les nostres institucions perdudes però mantenint la força i l’esperança per recuperar-les.

Rafael Casanova va néixer el 1660 a Moià, i com que no era l’hereu que havia de tenir cura de les terres, es dedicà a l’estudi cursant Dret a la Universitat de Barcelona. El 1696 es casà amb Maria Bosch, pertanyent a una família rica de Sant Boi de Llobregat.

La Guerra de Successió de principis del segle divuitè representa per als catalans l’inici d’una ofensiva política i militar davant el poder de Madrid. El 1706 Rafael (per la seva condició d'austriacista) entrà a formar part del Consell de Cent, i just quant prenia possessió del seu càrrec, Barcelona fou atacada per les tropes de Felip V. La ciutat es defensà amb entusiasme, i com es lògic la defensa estava capitanejada pel consell de Cent.

També fou escollit per participar a la reunió de la Junta de Braços Generals, en que formà part del braç popular. Finalment, es disposà que el poble català organitzés la seva defensa amb les armes, per a mantenir i conservar les constitucions, privilegis, usos, costums i immunitats de Catalunya. Un cop aprovat, el 9 de juliol de 1713 la resistència catalana s’aixecava en armes contra el poder d’Espanya i França. El 13 de desembre de 1713, es celebrà una reunió del Consell de Cent i s’elegí Rafael Casanova com a nou Conseller en Cap, això li atorgava una gran responsabilitat com a màxim defensor de les llibertats catalanes, i ho assumí totalment.

Els primers dies de gener de 1714, de manera totalment espontània, les comarques s’alçaren contra Felip V, cansades de suportar el dia a dia de repressió i pànic imposat per les tropes felipistes. Els catalans obtingueren importants victòries, però les tropes espanyoles eren reforçades immediatament i inutilitzaven les victòries dels primers. Amb tot això, Barcelona seguia la seva resistència totalment incomunicada i aïllada de la resta del país.

El 10 de setembre de 1714, les tropes espanyoles assaltaren la ciutat de Barcelona amb una quantitat impressionant de forces i armament. Rafael Casanova era el cap general de totes les tropes de la resistència disponibles, i l’ajudava en la seva tasca el seu company Villarroel. Els dos herois van estar als llocs més compromesos dels combats i tan sols la seva presència feia animar a les forces. L’assalt a la ciutat es feia per moments incontenibles, però la resistència que oferí Barcelona fou realment heroica. Al moment més culminant d’aquesta defensa, Casanova es posà al capdavant d’una comitiva sostenint la bandera de Santa Eulàlia, amb sabres i baionetes i disparant a boca de canó. Allà caigué ferit Casanova, quan una bala li traspassà la cuixa. Fou recollit i portat al col·legi de la Mercè convertit en hospital i es recuperà.

Finalment, Barcelona hagué de rendir-se i Rafael Casanova es recuperà al col·legi de la Mercè, i gràcies a un metge amic, el va inscriure com a mort i també li cremaren tota la documentació particular. Així Rafael després d’uns mesos de màxim protagonisme, tornà a l’anonimat de St. Boi, on es dedicà a la seva família altra vegada.

El 3 de maig de 1743 moria a St. Boi aquest gran personatge, amb una mort digna i plàcida, com l’hagués pogut tenir plena de violència com el General Moragues. Hem de recordar per damunt de tot que ho donà tot per defensar Catalunya i va saber assumir, com a dirigent, tota la responsabilitat que aquesta suposava.