Josep Maria de Sagarra: La versatilitat literària



Escriptor nascut a Barcelona el 1890. Descendent d'una antiga família de noblesa catalana. Feu el batxillerat al col·legi dels Jesuïtes del carrer de Casp i la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona. El 1916 ingressà a l'Instituto Diplomático de Madrid, però deixà els estudis per dedicar-se plenament a la literatura. Al 1914 publicà el primer llibre de poemes, quatre anys més tard estrenà la primera peça teatral (La rondalla d'esparvers).

El 1919 publicà la primera novel·la i, gràcies a Gasset, entrà en el periodisme professional (corresponsal a Berlín del diari El Sol). Sagarra és autor d'una extensa i variada obra. Una obra que, amb un estil ric, acolorit i precís, tradueix un vitalisme descordat i escèptic que, en essència, barreja molts dels plantejaments temàtics i tècnics del modernisme amb d'altres estrictament populars o vuitcentistes. Entre 1920 i 1936 recollí amb fidelitat algunes de les aspiracions més significatives d'una època, els feliços 20, que tendia al cosmopolitisme més brillant i esportiu, i les més entranyables d'una societat, la catalana, que cercava les seves formes més genuïnes d'emoció i de realització política. I així, esdevingué un autèntic mite popular, sobretot en els camps poètics i dramaturgs. Tot això sense deixar de banda les sever reiteratives sàtires polítiques.

El 1932 publicà una de les seves millors novel·les: Vida privada, una crònica de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. El 1936 es casà amb Mercè de Vesa i feu un llarg viatge de noces de quatre anys el qual inspira el llibre Entre l'equador i els tròpics.

Durant la segona Guerra Mundial es traslladà a parís on fonamentalment es dedicà a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940 de retorn a Catalunya i compongué el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat.

Sis anys més tard reprengué la seva activitat teatral i periodística . Per diverses raons de tipus més econòmic o literari que ideològic, es distancià dels grups catalans de la resistència i començà a col·laborar, fins a arribar a conseller, de la Sociedad General de Autores.

Una bona part de les obres han estat traduïdes a diverses llengües i algunes han estat dutes al cinema com El cafè de la Marina, La ferida lluminosa, La rambla de les floristes i Vida privada.

Morí d'un carcinoma bronquial després d'una llarga agonia el 1961 a Barcelona.

Entre les seves obres més importants , cal citar:
- Cançons d'abril i de novembre (1918)
- Cançons de rem i de vela (1923)
- Cançons de totes les hores (1925)
- La rosa de cristall (1933)
- Àncores i estrelles (1936)
- Cançons de taverna i d'oblit (1922)
- El comte Arnau (1928)
- I els poemes de tema polític apareguts en El be negre i no aplegats mai en volum.